No entendre fins a quin punt els francesos detesten el hiat, és a dir, la successió de dues vocals que pertanyen a síl·labes diferents, és estar condemnat a no entendre una multitud de “rareses”. Perquè els francesos són molt enginyosos quan es tracta d’evitar aquest hiat tan desagradable a les seves orelles. Simplement podem dir que el principi recurrent és intercalar una consonant entre les dues vocals en qüestió.
En primer lloc, aquest antipatia vers el hiat explica algunes excepcions gramaticals:
- L’adjectiu demostratiu masculí singular Ce es transforma en Cet davant d’una paraula que comença amb vocal: Ce stylo / Cet ami
- L’adjectiu possessiu femení de la tercera persona del singular Sa es converteix en Son davant de vocal: Sa participation / Son offre
- Els articles Le i La passen a L’ davant d’una paraula que comença per vocal: Le manteau / L’ordinateur i La chaussure / L’ école
- Alguns adjectius es transformen: per exemple, beau es converteix en bel i vieux canvia a vieil: Beau bâtiment / Bel édifice i Beau cheval / Bel homme
- L’adició d’una « t » d’enllaç en determinades inversions subjecte-verb per la interrogació (quan el verb acaba en vocal i el pronom també comença amb una vocal): Reviendra-t-il? A-t-il chanté?
Llavors, també explica les normes de l’enllaç:
Sense entrar en detalls (alguns enllaços són obligatoris, altres són facultatius, els últims estan prohibits), la raó mateixa de l’enllaç és evitar el hiat. A « Un ami » , si no fem l’enllaç, pronunciaríem la vocal nasal « un » seguida de la vocal a; per tal d’evitar-ho, els francesos fan l’enllaç i pronuncien: un/na/mi
En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!
