La influència anglosaxona en la matèria és clara: moltes empreses organitzen els seus despatxos en espais oberts (els famosos open spaces). Això els permet estalviar metres quadrats facilitant el treball en equip i la ràpida capacitat de resposta. De vegades passa el contrari: els intercanvis es redueixen al mínim per no molestar. Això també pot generar estrés als empleats. El best-seller L’open space m’a tuer, publicat fa dos anys, és una crítica mordaç i divertida d’aquest tipus de gestió de despatxos.
La disposició de l’espai de treball “a la francesa” té doncs encara una llarga vida per endavant. Potser encara més que en altres llocs, els francesos estan lligats al seu espai de feina i alguns, fins i tot, han parlat de “lògica patrimonial”. En resum, de la mateixa manera que el francès mitjà vol tenir la seva pròpia casa, perfectament delimitada per una barrera o una tanca, també li agradaria tenir un despatx individual que li donés un mínim de privacitat, el que no permet precisament l’open space.
Però a França, l’espai de treball també és, tradicionalment, un lloc d’intercanvi social (socialització marcada per rituals com el cafè al matí, la pausa per dinar, etc.); l’espai personal no ha d’aïllar massa al treballador: s’ha de trobar un compromís, el que no és fàcil. Les empreses trien, per exemple, dividir els seus open spaces i alternar grans taules en forma de cinta amb capacitat per cinquanta persones, les “Lovebench”, amb zones aïllades, les “Lovebox”.
En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!