Qui sap que la ce trencada és d’origen castellà: ha desaparegut de l’espanyol contemporani!
En espanyol, la c i la z tenen la mateixa pronunciació davant de e i i: corresponen a la s pronunciada com una z. Però davant de a, o i u, la c va mantenir (i encara manté) el seu valor; era necessari escriure, en espanyol antic, “esperança” o “coraçón”. Al segle XVIII, la Real Acadèmia va establir llavors una reforma ortogràfica que va donar lloc a la substitució de la ce trencada per una z: “esperanza”, “corazón”.
En francès, el problema de la pronunciació de c o s, sovint es va resoldre, abans de la generalització de la ce trencada, afegint una e davant de les vocals a, o, u, com és el cas de la g. Es conserva el rastre d’aquesta e en l’adjectiu douceâtre (i no douçâtre).
Actualment, la ç permet indicar el so /s/, allí on una sola c hagués representat el so /k/ (principalment davant de “a”, “o”, “u” però no com en català, al final d’una paraula). Així tenim per exemple: “ ça “, “ leçon “ i “ reçu “.
En l’alfabet francès la ç no es considera pròpiament una lletra; és una variant de la lletra c.
En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!
