L’aversió al hiat explica moltes de les “excepcions” gramaticals (generalment incomprensiblesper als estudiants de Francès com a Llengua Estrangera). També és la raó de ser de la norma de l’enllaç. Sense entrar en detalls (alguns enllaços són obligatoris, altres són facultatius, els darrers estan prohibits), la raó mateixa de l’enllaç és evitar el hiat. A “Un ami”, si no féssim l’enllaç (enllaç obligatori en aquest cas), pronunciaríem la vocal nasal “un” seguida de la vocal a; per evitar-ho, els francesos fan l’enllaç i diuen: un/na/mi
Evitar el hiat també explica certes deformacions orals, que, tot i que incorrectes, no són menys freqüents en el discurs espontani i familiar:
- En principi, Qu’ és la versió del pronom relatiu o interrogatiu Que davant vocal: C’est ce que je dis / C’est ce qu’il fait / Qu’est-il-arrivé ?; però Qu’ es converteix també a l’oral, en la versió del pronom relatiu Qui davant d’una paraula que comenci per vocal: « L’homme qui est arrivé hier » es transforma a l’oral en « L ‘homme qu’est arrivé hier ».
- De la mateixa manera, Tu es converteix en T’ davant de vocal: « Tu es arrivé hier ? » / « T’es arrivé hier ? ».
Per descomptat, hi ha molts casos on el hiat no desapareixerà (de tota manera no es poden multiplicar els « trucs » per evitar-ho!), com a « Il a eu » o « Ça a été impossible ». Els francesos, que prefereixen pronunciar les síl·labes formades per una consonant i una vocal (el que representa als seus ulls una regularitat equilibrada i harmoniosa), es veuen obligats a articular síl·labes reduïdes a una vocal: « Il a eu » = i-la-eu (és a dir, vocal/consonant+vocal/vocal).
En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!