L’error habitual dels catalanoparlants és creure que els accents francesos corresponen, com en la seva llengua materna, als accents tònics: res més fals!
L’accent tònic francès és, com ho vam veure fa algun temps (veure el nostre article anterior sobre l’accent tònic francès), sempre situat al final del grup rítmic. Diem “sempre” perquè aquesta regla no pateix cap excepció. En francès, per tant, és inútil assenyalar la síl·laba tònica amb qualsevol accent.
Per què llavors escriure é, e i ê? Simplement per assenyalar diferents sons – diferents fonemes hauríem de dir. El francès és una de les llengües mundials que té el major nombre de fonemes vocàlics, setze per ser exactes. Recordem que els sistemes més freqüents fan servir 5 vocals. Atès que l’alfabet llatí era limitat, ha calgut doncs inventar noves grafies per assenyalar certs fonemes vocàlics.
La grafia e és pronunciada en principi [ə] : le
la é és pronunciada [e] : été
la è i la ê [ɛ] : père, fête.
Durant la segona meitat del segle XX, la [ɑ] posterior, assenyalada â, pràcticament ha desaparegut a favor de [ä] anterior (a França, la gent gran sovint segueix fent la distinció). La a de date i pâte actualment es pronuncia de la mateixa manera.
Finalment, alguns accents, u/ù/û y a/à, permeten evitar una ambigüitat entre homògrafs: per exemple ou/où, sur/sûr i il a 2 chats /à midi.
En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!
