Hem vist, fa dues setmanes, que els francesos odiaven pronunciar el hiat d’enllaç i procediments inventats per ells per tal d’evitar-ho explicaven un bon nombre d’« excepcions » gramaticals (generalment incomprensibles per als estudiants de Francès Llengua Estrangera). Evitar el hiat també explica certes deformacions orals, que, tot i que incorrectes, no són menys freqüents en el discurs espontani i familiar:
En principi, Qu’ és la versió del pronom relatiu o interrogatiu Que davant vocal: C’est ce que je dis / C’est ce qu’il fait / Qu’est-il-arrivé ?; però Qu’ es converteix també a l’oral, en la versió del pronom relatiu Qui davant d’una paraula que comenci per vocal: « L’homme qui est arrivé hier » es transforma a l’oral en « L ‘homme qu’est arrivé hier ».
De la mateixa manera, Tu es converteix en T’ davant de vocal: « Tu es arrivé hier ? » / « T’es arrivé hier ? ».
Per descomptat, hi ha molts casos on el hiat no desapareixerà (de tota manera no es poden multiplicar els « trucs » per evitar-ho!), com a « Il a eu » o « Ça a été impossible ». Els francesos, que prefereixen pronunciar les síl·labes formades per una consonant i una vocal (el que representa als seus ulls una regularitat equilibrada i harmoniosa), es veuen obligats a articular síl·labes reduïdes a una vocal: « Il a eu » = i-la-eu (és a dir, vocal/consonant+vocal/vocal).
En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!
