El 2011, a Alemanya, una vídua demanà a l’empresa on treballava el seu marit una indemnització corresponent als 140 dies de vacances que aquest no va poder fer abans de morir, a causa d’una greu malaltia.
Havent-la rebutjat l’empresa, ella va acudir als tribunals, els quals la van desestimar. Llavors ella va apel·lar: la Landsarbeitsgericht de Hamm (Tribunal d’Apel·lació Laboral a Alemanya) va preguntar abans del judici al Tribunal de Justícia de la Unió Europea: com cal interpretar l’article 7 de la directiva 2003/88/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 4 de novembre de 2003, «relativa a determinats aspectes de l’ordenació del temps de treball»?
En la seva sentència de 12 de juny de 2014, el Tribunal va respondre que s’ha de pagar la indemnització, encara que la persona interessada no va realitzar prèviament una petició. Els magistrats de Luxemburg recorden que «el dret a les vacances anuals retribuïdes és un principi del dret social de la Unió d’especial importància, el qual no podrà ser derogat»; aquest dret a vacances pagades, així com «el dret a l’obtenció d’un pagament» corresponent a aquest títol, «constitueixen els dos aspectes d’una única llei».
Si l’obligació de pagar vacances anuals s’interrompés amb el final de la relació laboral per causa de mort del treballador, això donaria lloc a la retroactivitat de la pèrdua total del dret a les vacances anuals pagades en si, com es consagra en l’article 7. A Europa, el dret a vacances pagades no pot doncs «extingir-se a causa de la mort del treballador».
En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!
