Tots els estudiants l’experimenten: el francès no es pronuncia com s’escriu. Això es deu al fet que el codi oral i el codi escrit, a diferència de les altres llengües llatines, s’allunyen com dos continents. Per descomptat, no estem en la situació de l’àrab, on l’àrab literari -lingua franca entre tots els àrabs cultivats- coexisteix amb les seves variants orals i locals (al Marroc, Tunísia, Algèria, etc.). Però tendim cap a això.
Per a abreujar, l’ortografia del francès es va fixar en el segle XVII, mentre que la seva pronunciació no ha deixat d’evolucionar i canviar. És per aquest motiu que donem tanta importància a la fonètica en els nostres cursos de francès.
Per això, algunes regles són útils per a parlar i entendre a l’oral una llengua com el francès si la situació no és formal (és a dir, la majoria dels casos). Alguns sons simplement desapareixen, uns altres es transformen.
La e final cau, fins i tot davant d’una consonant, a: me, te, se, le, de i je. Atenció, no obstant això : « je » es converteix en « j’ » però es pronuncia « ch » davant d’una consonant muda (f, k, t, p, s): j’pars es diu « chpar »; de la mateixa manera « de » es converteix « d’» però es pronuncia « t » davant de les mateixes consonants mudes: Beaucoup d’farine es diu « bocoutfarine ». Altres vocals finals cauen, solament davant d’una vocal : la i del pronom relatiu qui (« c’est toi qu’as fait ça ? »), i la u de tu (« T’es parti quand ? »).
Finalment, algunes consonants finals també tendeixen a desaparèixer: la l de il, ils, elle, elles: per exemple, elles sont parties es converteix en « è sont parties »; la r en posició final gairebé mai s’articula: quatre es pronuncia « kat »; il desapareix completament en l’expressió il y a, que es pronuncia simplement « ya ».
En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!
