Tots els aprenents experimenten amb això: el francès no es pronuncia com s’escriu. El cas és que el codi oral i el codi escrit, al contrari d’altres llengües llatines, se separen com si fossin dos continents. Sens dubte, no estem en la situació de l’àrab, que veu coexistir l’àrab literari -llengua franca entre tots els àrabs cultivats- i les seves variants orals i locals (al Marroc, a Tunísia, a Algèria, etc.). Però tendim a això.
Per resumir, el cas és que l’ortografia del francès es va fixar en el segle XVII mentre que la seva pronunciació no ha deixat d’evolucionar i de modificar. És per aquest motiu que donem una gran importància a la fonètica en els nostres cursos de francès.
Algunes regles són útils per parlar i entendre la part oral d’una llengua com ara el francès. No només « ne », en la negació « ne … pas » és sistemàticament eludit, sinó que certs sons desapareixen si la situació no és formal (el que constitueix la majoria de les vegades).
Exceptuant el sud del país, la e final cau, fins i tot davant d’una consonant, a: me, te, se, le, de i je. Atenció però: « je » es converteix en « j’ » però es pronuncia « ch »: j’pars es diu « chpar »; de la mateixa manera « de » es fa « d‘ » però es pronuncia « t »: Beaucoup d’farine es diu « bocoutfarine ». Altres vocals finals cauen, només davant d’una vocal: la i del pronom relatiu qui («c’est toi qu’as fait ça?»), i la u de tu («T’es parti quand?»).
Finalment, certes consonants finals també tenen tendència a desaparèixer: la l a il, ils, elle, elles, i plus, per exemple: elles sont parties es converteix en «è sont parties»; il desapareix clarament en l’expressió il y a, que es pronuncia simplement « ya ».
En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!
