A França, certs assumptes són abordats el menys sovint possible; per parlar amb tota franquesa, fins i tot són tabú: és el cas dels diners. Fora de les generalitats d’ús sobre la qüestió, els francesos no parlen mai de diners, i especialment dels seus diners.
Fins i tot, entre amics o en família, només ens resta imaginar, suposar o deduir el salari d’una persona en funció del seu nivell de vida. És inimaginable que es pugui demanar directament a algú quins són els seus ingressos, ni que una persona us anunciï, de la manera més natural del món, quant guanya per mes. En un cas com en l’altre, és el súmmum de la vulgaritat i del mal gust. I sempre és un tema que queda “desplaçat”. Els francesos, en això, són molt diferents d’altres pobles (dels nord-americans per exemple).
Per què hi ha una discreció tan gran sobre aquest tema? És que per a ells els diners són bruts. La riquesa és, per cert, sospitosa, els “signes exteriors de riquesa” sovint són menyspreats o motiu de burla.
A la feina, per regla general, passa el mateix. No sabreu el salari dels vostres companys; per cert, no en parlareu mai amb ells. Com a màxim, suposareu, en funció de la seva antiguitat, del seu lloc a la feina, de les seves qualificacions, que en Tal guanya aproximadament tants euros per mes. Aquest càlcul, per “situar” l’altre, es fa gairebé de manera inconscient i automàtica. Tothom està acostumat a això, tots ho fan, de tal manera que això no molesta ningú.
En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!
