Després de 1982, les vacances tenen una durada de cinc setmanes. L’organització material d’aquestes vacances intenta conciliar la prerrogativa patronal de l’organització del treball amb el dret al descans de l’empleat.
L’empresari ha d’establir un sistema específic de vacances, ja sigui per conveni col·lectiu aplicable o bé de manera unilateral, després de la consulta amb els representants del personal i/o del comitè d’empresa. Llevat que l’empresa no tanqui durant les vacances, correspon a l’empresari de fixar l’ordre de les sortides, després de la consulta amb el personal o els seus delegats, tenint en compte les circumstàncies familiars dels beneficiaris i de la durada del seu servei a l’empresa.
Si el treballador no pot decidir els dies de vacances, ha de tenir com a mínim dotze dies consecutius de vacances i un màxim de 24 dies durant el període legal (de l’1 de maig al 31 d’octubre) o el període de substitució (període legal modificat per un conveni col·lectiu). La 5a setmana o altres vacances suplementàries, com aquelles que compensant la reducció de la jornada laboral s’han d’agafar fora de termini.
L’empleat no pot ajornar les vacances l’any següent o demanar a l’empresari de pagar-les sota la forma d’indemnització. Per tant, el treballador que no hafet tots els seus dies de vacances durant el període corresponent les perd, llevat que sigui l’empresari que l’ha privat de fer-les.
En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!
