La demostració teòrica sempre preval per als francesos. És poc probable que intentin posar en pràctica un projecte que no hagi estat conceptualitzat a priori. La conseqüència és que els costa entendre que es pot tractar de dur a terme un projecte sense haver-ho definit prèviament racionalment. Un pot imaginar possibles malentesos amb persones més pragmàtiques com els anglosaxons o els japonesos; Carlos Ghosn, el CEO de Renault-Nissan, explica al seu llibre Citoyen du monde: «Els japonesos no són els campions de la teoria. El seu punt fort és començar amb una observació pragmàtica, simple, i tractar de construir una solució. No he vist proves molt teòriques produïdes al Japó.»
L’esforç de definició és, per tant, per als francesos, sempre capital i necessari, i qualsevol reunió de treball amb ells sobre aquest punt és edificant. Això no és sorprenent: a França, el sistema educatiu transmet la idea que la resposta a un problema només es troba definint els seus termes i que, per tant, hi ha tantes solucions com definicions.
Aquesta inclinació a la teoria és la seva fortalesa (i potser explica l’excel·lència dels teòrics francesos, des de les matemàtiques fins totes les ciències socials); també és de vegades la seva debilitat. Això és el que assenyala un famós -i vell- acudit anglès. Un dia, un anglès aconsegueix mostrar a un francès, proves materials per donar suport, que Déu existeix. El francès escolta, roman en silenci durant un moment i finalment respon: «D’acord, de fet, Déu existeix, però en teoria?» Per tant, se’ls retreu (i els propis francesos es retreuen a si mateixos) per no ser prou pragmàtics. Aquest retret és de vegades excessiu: si tots, sota la influència principalment anglosaxona, ens tornéssim pragmàtics, la comprensió del món no es veuria disminuïda? Indubtablement, la diversitat d’enfocaments ens permet comprendre un fenomen.
En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!
