L’encaixada de mans pel matí a França

Abans de tot, quan arribeu a la feina, abans d’instal·lar-vos en el vostre despatx, d’organitzar la vostra jornada, de llegir els vostres mails, és absolutament imperatiu saludar els vostres companys de feina! És molt normal! em direu, es fa el mateix en tots els països. Sí i no.

L'encaixada de mans a FrançaEn primer lloc, aquesta salutació matinal no només està dirigida als vostres col·laboradors més propers: no és gens estrany veure una persona anar de departament en departament per tal d’estrènyer la mà de cadascú i preguntar si hi ha novetats. Alguns estrangers, algunes vegades, estan sorpresos pel “temps que es perd” amb aquestes salutacions diàries.

Aquesta salutació es manifesta a França quasi exclusivament per l’encaixada de mans. No saludeu mai un company fent senyals amb la mà o pitjor encara, sense fer cap gest, deixant anar simplement “Bon dia Bernard!”: això estaria molt mal vist o més aviat s’interpretaria com una marca de fredor i de distància. L’encaixada de mans és tan obligatòria que un espanyol que va treballar a França va observar amb encert que si, en el precís moment en què algú ve a saludar-vos, esteu enfeinats i amb les mans ocupades o brutes, hauríeu de presentar el colze o l’avantbraç. El vostre interlocutor prendrà de forma natural la part del braç que li haureu estès.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Tagged , , , , ,

Quan tutejar en francès?

A França, l’ús del tuteig i del tractament de vostè ha evolucionat molt durant els darrers 20 anys. Antigament, el tu estava reservat a la família i als amics íntims. L’expressió “être à tu et à toi avec quelqu’un” (“de tu a tu”) que significa ser íntim, mostra bé fins a quin punt l’ús del tu era la pròpia marca de familiaritat.

Tuteig en l'empresa francesaSi algunes professions o categories socials (els professors o els obrers, entre ells, per exemple) sempre han preferit el tuteig, la resta de la població utilitzava el vostè. Fer servir el tu indegudament us exposava de seguida a un mordaç “On n’a pas élevé les cochons ensemble!” volent dir que no tingui un tracte de massa confiança.

Actualment, es tuteja més fàcilment, inclòs al si de l’empresa. Entre companys de feina, el tuteig és indispensable i no doblegar-se vol dir que se us titllarà, com a mínim, de distant sinó de rar. Tanmateix, a França, l’ús del tu no s’assembla al dels catalanoparlants: en qualsevol situació de relació jeràrquica (responsable d’un servei/empleat, proveïdor/client, ancià/jove, etc.) el tractament de vostè continua fent-se servir. Això no vol dir que sigui impossible passar al tu però aquest passatge, com és el cas des de sempre, es ritualitza. La persona jeràrquicament superior (responsable, proveïdor, ancià, etc.) podrà proposar al seu interlocutor: “Ens podem tutejar, no?”. Després de l’acceptació (difícilment es pot fer una altra cosa!) les dues persones passaran definitivament al tuteig.

Serà interessant, d’aquí a uns quants anys, tornar a parlar de l’ús del tu i del vostè, car si el tractament de vostè no és encara en via d’extinció, el seu camp d’aplicació tendeix indiscutiblement a disminuir.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Tagged , , , ,

El comerç internacional i la interculturalitat

No es destaca gaire la importància de l’intercultural a les classes de francès per empreses i, tanmateix, és capital. Es pot definir ràpidament l’intercultural per la sensibilització vers la cultura de l’altre. Cadascú actua en funció dels codis de la seva pròpia cultura i cadascú pensa inconscientment que aquesta manera de fer és no solament “normal” sinó que és “millor”.

Aquesta sensibilització és més important com més properes són o semblen ser les cultures. Això pot semblar paradoxal però s’explica fàcilment.

Si un català va a comerciar amb la Xina, automàticament estarà a l’aguait de forma permanent per tal de desxifrar i entendre la cultura xinesa: cadascú sap que aquestes són cultures radicalment diferents. Sense un aprenentatge específic, aquest desxiframent serà, sens dubte, difícil per a ell; si més no, sabrà que és necessari adaptar-se a la cultura de l’altre.

Però si el mateix català fa negocis amb un francès també pensarà, automàticament, com en el cas anterior: “Els nostres països són europeus i, a més a més, som veïns i parlem dues llengües romàniques: hauríem d’entendre’ns fàcilment.” Ara bé, els natius dels dos països actuen i pensen de forma diferent en nombrosos àmbits, el que provoca malentesos, quid pro quos, incomprensions i explica un bon nombre de fracassos comercials. Heus aquí perquè és important estar sensibilitzat per la cultura de l’altre.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Tagged , , ,

Enviar les vostres felicitacions per Any Nou

Ja està! Les festes s’han acabat i després d’haver-vos deixat anar en alguns excessos, us prepareu per a començar el nou any ple de bons propòsits. Fins ara, no existeixen realment grans diferències interculturals entre França, Espanya o Catalunya! Però a França, aquest començament d’any, també és un moment important en la vostra correspondència.

Felicitacions 2016 en francèsPrimers dies de gener a França: de moment, no heu enviat cap felicitació als vostres clients: és normal. A nombrosos països, a Espanya entre d’altres, la tramesa d’una felicitació per Nadal és habitual. A França, tradició atea o no, és per l’Any Nou que es comença a escriure-la. La vostra felicitació no s’ha d’enviar mai abans de l’inici de l’any però haurà d’arribar al seu destinatari abans de finals de gener (l’ideal seria rebre-la durant les dues primeres setmanes del mes).

Felicitar les festes ha conservat en el món empresarial moltes de les seves tradicions; encara se sol fer per escrit i per correo postal més que per mail. Les felicitacions tenen ja impreses una fórmula que depèn, evidentment, del destinatari: «(Recevez) (nos) meilleurs voeux pour (l’année) 2016» és, tanmateix, suficientment general per a utilitzar-la en totes les situacions. En alguns casos, tindreu el detall d’afegir a mà algunes paraules per tal de personalitzar la vostra missiva.

I ja que avui és 5 de gener, és el moment de desitjar-vos a tots un excel·lent any 2016!

En els nostres cursos de francès, també s’aprèn això!

Tagged , , , ,

Arribar a temps a les vostres cites a França

La situació geogràfica de França a Europa té moltes conseqüències sobre les seves pràctiques culturals. A mig camí entre l’Europa del Nord i els països mediterranis, els hàbits dels francesos sovint tenen una mica dels dos.

Pel que fa al capítol de la puntualitat, França no és una excepció. Malgrat que alguns proverbis destaquin la seva obsessió per la puntualitat:  “Avant l’heure, ce n’est pas l’heure; après l’heure, ce n’est plus l’heure”, “La ponctualité est la politesse des rois”, els francesos no sempre brillen per la seva puntualitat. Les reunions de feina no comencen quasi bé mai a l’hora prevista, sense que per això es puguin permetre un veritable retard, car el concepte del temps, a França, no és tan extensible com en els països llatins. Es tracta, doncs, de conèixer exactament el marge comunament admès i acceptat. I això no és fàcil.

Un bon exemple és el de la invitació a dinar. Imaginem-nos que un company de feina us ha convidat a dinar i que l’hora prevista es vers les 12h30: a quina hora arribareu? a les 12h30? Aleshores arribareu abans d’hora i el vostre company corre el risc de dir, abans d’obrir-vos la porta: “Per què arriba tan d’hora?, a les 13h? Doncs ara arribeu amb retard i el vostre col·lega aquest cop dirà: “Però què fa?”. L’hora ideal de la vostra arribada se situa cap a les 12h45: ni massa aviat, ni massa tard…

Malgrat tot això, hi ha ocasions on es recomana ser puntual: per exemple, per a una entrevista de feina o per a una reunió comercial (sobretot si sou venedors).

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Tagged ,

La importància de la comunicació no verbal en els negocis

« Après tout, si nous pouvions vraiment comprendre 93% de ce que les gens disent sans recourir aux mots, il n’y aurait pas besoin d’apprendre les langues étrangères et personne ne pourrait s’en tirer avec un mensonge. »

Slate.fr 9 de abril de 2013

Evidentment, el periodista del Slate sembla no haver entès el que és una llengua (estrangera o no), però, com assenyalava un especialista en la matèria, també sembla ignorar el no verbal. Per cert, us convidem a llegir el seu article.

Ens agradaria afegir a la seva anàlisi que tot el problema del no verbal és, precisament, que no es tracta d’un llenguatge universal i que un mateix signe, una mateixa expressió poden tenir diferents significats.

Comunicació no verbalLa comunicació no verbal està composta de:

– la comunicació voluntària o involuntària té lloc a través de canals hormonals o feromonals

– la comunicació a través del tacte

– la comunicació a través dels moviments interpretats gràcies a la participació d’una mateixa cultura

Per tant és útil, en els negocis que es poden tenir amb un francòfon, conèixer, almenys, aquest tercer tipus de comunicació.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Tagged ,

La llegenda de la prohibició dels correus electrònics professionals després de les 18 hores a França

El passat mes d’abril, el diari Le Monde va revelar que, segons The Guardian, una nova llei francesa prohibia els correus electrònics corporatius fora de les hores de treball. Aquesta notícia era totalment falsa!

« Els francesos han considerat il·legal el treball a partir de les 18 hores. Després d’adonar-se que els seus caps eren capaços d’envair la seva privacitat gràcies als smartphones en qualsevol moment del dia o de la nit, fent augmentar considerablement el nombre d’hores treballades per sobre de les trenta-cinc hores introduïdes el 1999, els sindicats contraataquen ». L’article del Guardian era en realitat una crònica de Lucy Mangan, que no havia realitzat cap investigació al respecte i refeia, deformant-lo, un article des Échos.

Xarrupar un got de Sancerre« Mentre que estem veient arribar noves hores o nits addicionals de treball, a l’altra banda del Canal xarrupen Sancerre i es preparen per gaudir d’almenys la segona meitat d’un cinc a set abans de tornar a casa per assaborir de la seva setmana de cent trenta-tres hores… de vida personal ».

En realitat, es tractava d’un acord sindical del sector de les societats d’enginyeries i consultories i les oficines de planificació. Els treballadors afectats no estan subjectes a períodes màxims diaris legals (deu hores) i setmanals (trenta-cinc hores) de temps de treball. Aquests contractes aplicats als assalariats autònoms estan sota el règim del forfet dies, comptabilitzant el temps de treball no en hores però sí en dies. Al final, només 200.000 de 250.000 empleats (26% del sector) estan coberts per aquest acord!

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Tagged , , ,

La propina a França

La propina a FrançaLa propina és una suma de diners que es paga a una persona en reconeixement d’un servei o la qualitat d’aquest: en un principi, com la mateixa paraula indica perfectament, era una beguda que s’oferia en agraïment per un servei prestat o els diners per pagar aquesta beguda. En molts països, aquesta pràctica es tradueix amb la mateixa expressió: a Alemanya, pourboire es diu trinkgeld, literalment, “diners per beure”, com la paraula portuguesa gorjeta. En general, hem oblidat que en espanyol la propina prové d’un antic costum que consistia a beure mig got després d’haver brindat a la salut d’algú i després oferir-li el final del vas.

Però en els restaurants francesos, des de fa temps, els preus inclouen impostos i serveis (al voltant del 15% del preu total ). És per això que els francesos generalment no deixen propina o molt poca. Si vostè viatja a França, no se senti molest per no deixar res -òbviament, si vostè està molt satisfet amb el servei, no hi ha res que s’hi oposi. No obstant això, en algunes situacions, encara és costum deixar una propina. En el teatre, de vegades, un tauler indica clarament que l’empleada està remunerada amb les propines (en cas contrari, no doneu res: l’empleada és assalariada). Sempre es pot arrodonir fins l’euro superior en els taxis i amb els repartidors.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Tagged , ,

Negociació intercultural franco-espanyola

Patrick Denoux (Négociation et posture interculturelle dans la coopération internationale) indica que “el negociador francès troba satisfacció en les seves necessitats formalistes en una proposta enunciada de manera racional i programable, mentre que el seu interlocutor espanyol generalment dóna prioritat als senyals emocionals que es manifesten en la relació”.

Per cert, explica que un director comercial francès havia de trobar-se amb un empresari espanyol que tenia la intenció d’obrir una xarxa de distribució a Espanya de productes francesos. En el moment de la trobada, és el fill de la persona a qui s’espera que es presenta per excusar l’absència del seu pare i per anunciar que ell el reemplaçarà. És jurista i la seva manera de parlar al negociador francès sembla d’entrada extremadament formal, subratlla sistemàticament tots els aspectes legals d’aquest contracte, el que particularment aprecia el negociador francès que descobreix, contràriament als seus temors, a un negociador espanyol organitzat, legalista i escrupolós.

No obstant això, cal assenyalar que el comportament del negociador no pot ser només una tàctica per induir una sensació de confiança en el seu interlocutor francès: és el que anomena P. Devoux l’”etnicisació manipuladora” que tothom paga en algun moment. Negociar de forma correcta a nivell internacional porta protegir-se al mateix temps contra les il·lusions del mimetisme cultural i els riscos de l’etnocentrisme.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Tagged ,

El ritual de l’aperitiu a França

L’aperitiu és un ritual social ben ancorat en la societat francesa; encara que és menys sistemàtic que abans, durant el cap de setmana o les vacances, és encara pràcticament inevitable. Serveix per compartir un glop amb algú, un conegut, amic o familiar abans de passar a la taula. És un moment de convivència que els francesos aprecien molt. Es pot prendre un aperitiu en un bar, però és més comú prendre’l a casa. No és inusual, per cert, convidar els coneguts (de treball o veïnat) només per a l’aperitiu: una vegada hagi finalitzat, els convidats tornen a les seves cases per al menjar.

Aperitiu a França

L’aperitiu funciona com una cambra d’aire, una transició: després de la jornada de treball, permet descomprimir, passar a l’esfera íntima; abans del menjar amb els amics o la família, permet que els convidats s’instal·lin i que, amb l’ajuda de l’alcohol, tots se sentin a gust; el o la cuinera també tindrà l’ocasió d’acabar tranquil·lament els últims preparatius per al menjar (de fet és aquesta persona que anuncia el final de l’aperitiu i convida a passar a la taula). Si a la gent solament se’ls ha convidat per prendre l’aperitiu, això ajudarà a conèixer-los millor i saber si volem renovar o no la invitació o deixar per més endavant la invitació de l’esmorzar o sopar per a una propera ocasió.

L’aperitiu, o millor dit, com diuen els francesos: “ l’apéro “, dura almenys una mitja hora però s’allarga fàcilment: no és rar que aquest ritual duri una hora i mitja. En aquest cas, es torna a fer una o dues rondes de beguda. Amb la finalitat de no acabar massa begut (els alcohols proposats, com el whisky o el pastis, poden ser forts), l’aperitiu va acompanyat d’un refrigeri: cacauets, galetes salades, olives…

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Tagged , , ,