El llenguatge dels dits i de les mans a França

Sovint es creu que els gestos tenen el mateix significat d’una cultura a una altra. No obstant això, tothom té en ment l’exemple de països on branden el cap de dalt a baix per negar o rebutjar, i de dreta a esquerra per dir que sí… El llenguatge no verbal és específic de cada cultura, encara que algunes d’elles puguin compartir certs gestos.

Heus aquí alguns gestos utilitzats a França:

Els dits estirats vers l’intelocutor, premuts els uns contra els altres i movent el dit polze com una pinça que s’obre i es tanca, signifiquen “Calla!”. És un gest molt familiar i pot ser molt groller o fins i tot agressiu, si ho feu amb algú que no coneixeu gaire.

Estirant el dit índex vers l’ull i tirant una mica de la pell cap avall, dieu al vostre interlocutor que no el creieu. Podeu acompanyar el vostre moviment amb les paraules: “ Mon oeil ! ”. És també un gest familiar.

Posant el dit polze a prop de l’orella i el dit petit, prop de la boca (els altres dits es dobleguen), esteu dient: “Ens truquem!”.

Els dits enganxats i doblegats, que freguen la galta del costat exterior de la mà, bufant suaument, mostreu que alguna cosa o algú us avorreix. Podeu acompanyar els vostre moviment amb les paraules: “ Ça/il me rase ! “ o “ C’est rasant ! “.

El puny tancat davant del nas amb una lleugera rotació: “Ha begut massa, està ebri!

Hi ha molts altres gestos! En parlarem les pròximes setmanes.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Tagged , , , ,

Accent, ritme i melodia en francès

En francès, a l’oral, hi ha un component fonamental: la prosòdia. Què és? Són les regles d’accent, ritme, melodia, velocitat i pauses. Aquestes normes poden ser obligatòries, com aquesta de l’accent final de grup:

Je vais au cinéma demain soir.

o bé opcionals, com aquesta altra amb l’entonació en augment per a la pregunta

Tu vas au cinéma demain soir ?

En un curs de francès llengua estrangera és bàsic estudiar i després dominar mínimament aquestes eines per tal de comunicar-se d’una manera eficaç en francès.

Però amb massa freqüència s’oblida que aquesta mateixa prosòdia ens permet expressar els nostres sentiments. Gràcies al ritme, la melodia, les pauses, etc., transmetem les nostres emocions al nostre interlocutor. Cada llengua té els seus motlles prosòdics preparats per a ser utilitzats. Una mateixa frase tindrà doncs múltiples significats, depenent de si es pronuncia d’una manera o una altra. En general, els estudiants de francès llengua estrangera només coneixen dos patrons prosòdics: l’afirmació i la pregunta.

No obstant això, hi ha molts d’altres! Avui, a manera de sensibilització, us proposem set models prosòdics per expressar, en francès, set emocions/sentiments de base. Heus aquí set maneres de dir: « Il va neiger demain. »

 

 

  1. Afirmació neutra
  2. Pregunta neutra
  3. Verificació (és això? Ho he entès bé?)
  4. Sorpresa (no ho sabia)
  5. Incredulitat, dubte
  6. Insistència contra l’escepticisme (no em diguis el contrari)
  7. Pànic (els meus geranis no aguantaran!)

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Tagged , , , ,

La tradició del “Poisson d’avril” a França

El dia 1 d’abril, és costum a França preparar algunes bromes a costa dels amics i membres de la família; consisteixen a fer-los creure alguna notícia falsa i encara millor: impossible. Els mitjans de comunicació es dobleguen a la tradició i tothom intenta descobrir en els diaris, la ràdio o la televisió, la informació inventada del dia. L’1 d’abril és doncs el nostre 28 de desembre.

Quan la vostra víctima s’ha convençuda finalment de la falsa notícia que heu ideat especialment per a ella, és el moment de dir-li “Poisson d’Avril!” per mostrar-li així que ha estat massa ingènua per creure-us.

Una altra tradició és penjar el dibuix d’un peix a l’esquena d’una persona, per descomptat sense que ella s’adoni, i deixar que es passegi el màxim temps possible guarnida amb aquest apèndix a l’esquena.

Malauradament, de la mateixa manera que el Dimarts Gras ningú no va a treballar disfressat, no espereu celebrar l’1 d’abril a la vostra feina. Malgrat no estigui prohibit, i un departament, sota la batuta d’un col·lega graciós, decideixi celebrar aquest costum, és poc freqüent.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Tagged , ,

La família lexical de la paraula « Affaire » (2)

Seguim veient les nombroses expressions entorn de la paraula affaire. Quan la paraula s’usa en plural, gairebé sempre es refereix al comerç, als negocis, als contractes que vinculen una empresa amb una altra.

Nous faisons des affaires avec l’entreprise X depuis bientôt vingt ans (tenim relacions comercials client-proveïdor amb l’empresa X).

(Caldrà distingir, doncs, aquesta expressió de « faire affaire avec », veure el nostre precedent article).

Molt sovint, l’agent comercial ha de fer un « voyage pour affaires » o un « voyage d’affaires » per « parler affaires » (noti’s l’absència d’article en l’expressió), és a dir, iniciar negociacions. Per a ell, aquesta serà una oportunitat per establir o consolidar una « relation d’affaires ».

Le chiffre d’affaires (o CA) és la suma de les vendes de béns o de serveis d’una empresa en un exercici comptable.

Les affaires també es refereixen a qualsevol cosa que concerneix amb l’interès públic: El Ministeri des affaires étrangères, les affaires de l’État, etc.

Finalment, affaires en plural també significa els efectes personals; generalment s’introdueix per un article possessiu:

Il n’aime pas prêter ses affaires (no li agrada prestar les coses que li pertanyen).

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Tagged , , , , ,

La família lexical de la paraula francesa « Affaire » (1)

Hi ha moltes expressions sobre la paraula affaire ; totes elles són molt comunes en el francès d’ús quotidià i…en el français des affaires (francès de negocis)!

Quan la paraula affaire s’utilitza en singular, cal distingir primer entre « faire affaire avec » amb « faire l’affaire » :

Nous avons finalement fait affaire avec la société X (finalment hem negociat i tancat un acord amb la societat X).

Si vous n’avez pas d’agrafeuse, du scotch fera l’affaire (és a dir, ja ens anirà bé).

La locució « avoir affaire à » significa que heu tingut una relació, un contacte amb una persona per negociar, per exemple:

Pour négocier le renouvellement du contrat, j’ai eu affaire à l’adjoint du directeur financier.

Une affaire pot ser, depenent del context, una molèstia, una situació delicada, fins i tot un escàndol (penseu en l’affaire Dreyfus a la fi del segle XIX o en l’affaire Gürtel, per exemple) o una oportunitat (comprar un objecte per la meitat del seu valor és doncs une affaire). En cas de problemes, també podeu en faire votre affaire, és a dir, us n’encarregueu personalment.

No us deixeu influenciar per l’anglès, que utilitza la paraula francesa affaire per a les relacions extraconjugals: aquest no és el cas en absolut en francès (es tractaria més aviat d’una aventure, que, hem d’admetre-ho, és molt més romàntic…).

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Tagged , , , , ,

Parlar de diners a França

A França, certs assumptes són abordats el menys sovint possible; per parlar amb tota franquesa, fins i tot són tabú: és el cas dels diners. Fora de les generalitats d’ús sobre la qüestió, els francesos no parlen mai de diners, i especialment dels seus diners.

Fins i tot, entre amics o en família, només ens resta imaginar, suposar o deduir el salari d’una persona en funció del seu nivell de vida. És inimaginable que es pugui demanar directament a algú quins són els seus ingressos, ni que una persona us anunciï, de la manera més natural del món, quant guanya per mes. En un cas com en l’altre, és el súmmum de la vulgaritat i del mal gust. I sempre és un tema que queda “desplaçat“. Els francesos, en això, són molt diferents d’altres pobles (dels nord-americans per exemple).

Per què hi ha una discreció tan gran sobre aquest tema? És que per a ells els diners són sovint bruts. La riquesa és, per cert, sospitosa, els “signes exteriors de riquesa” sovint són menyspreats o motiu de burla.

A la feina, per regla general, passa el mateix. No sabreu el salari dels vostres companys; per cert, no en parlareu mai amb ells. Com a màxim, suposareu, en funció de la seva antiguitat, del seu lloc a la feina, de les seves qualificacions, que en Tal guanya aproximadament tants euros per mes. Aquest càlcul, per “situar” l’altre, es fa gairebé de manera inconscient i automàtica. Tothom està acostumat a això, tots ho fan, de tal manera que això no molesta ningú.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Tagged , ,

Temps de descans a la feina a França

A Espanya, i més precisament a Catalunya, la pausa a la feina a mig matí és un ritu compartit per tot el món i el qual és difícil prescindir-ne. Cap a dos quarts d’onze o les onze, els despatxos es buiden i els treballadors marxen per torns, sovint en petits grups de 3-4, i es troben al bar com és habitual. Allà, prenen un petit entrepà o un croissant amb una beguda calenta (cafè, cafè amb llet, etc.). Aquesta pausa dura més o menys 20 minuts. És el segon esmorzar del dia: el primer, que es redueix a una simple beguda calenta, es pren generalment a casa.

A França, no trobarà res semblant. Per la mateixa raó que els francesos acaben relativament aviat la seva jornada de feina (prefereixen concentrar els seus esforços sobre un lapse de temps més curt, veure el nostre post), els francesos treballen, en principi, d’una tirada fins a l’hora del dinar. Cal dir també que això els és més fàcil: ja que el seu dinar tindrà lloc entre el migdia i les 13h (i no cap a les 14h com els espanyols), s’arrisquen menys a passar gana sense fer un mos! En general, els francesos prenen un esmorzar consistent a casa, marxen a la feina, i esperen l’hora del dinar per tornar a menjar.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Tagged , ,

El dret a la formació a França

A França, des de l’1 de gener de 2015, tots els assalariats i els aturats es beneficien del Compte Personnel de Formation (CPF). Aquest compte s’unirà a la persona al llarg de la seva vida laboral. Els empleats poden tenir fins a 150h de formació en el seu CPF i podrà ampliar-se, és a dir, incrementar-se més enllà d’aquest límit, amb les hores ofertes per les empreses o els Organismes Paritaires Collecteurs Agréés (OPCA), encarregats de finançar la formació dels assalariats.

Les empreses amb més de 10 assalariats contribueixen al finançament de la formació dels empleats mitjançant el pagament als OPCA amb una contribució anual de l’1% de la seva nòmina. Per a les altres empreses, la contribució es fixa en el 0,55%.

Cada 2 anys, els empresaris han d’aconseguir amb cadascun dels seus empleats una entrevista de treball per tal de considerar les seves perspectives de desenvolupament i les formacions que podrien contribuir a això. Cada 6 anys, els empresaris han de realitzar una recapitulació de la carrera professional dels seus assalariats. Ells han de justificar que durant aquest període, han realitzat amb cadascun d’ells entrevistes laborals i que cada empleat ha assistit almenys a una formació i ha obtingut un augment de salari o un canvi de feina. Si aquest no és el cas, els empresaris poden ser sancionats. Per exemple, les empreses amb més de 50 treballadors es veuen obligades a augmentar el CPF dels treballadors afectats amb 100h si estan a temps complet i amb 130 hores si estan a temps parcial.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Tagged , , ,

A França, un company de feina pot arrivar a ser un amic?

A França, per regla general, s’evita barrejar la vida professional i la vida privada: sovint són dos mons molt separats i coneixereu ben poc la vida privada d’un company de feina. Veure’s amb els seus col·laboradors fora de la feina no és una habitud: ni se sopa ni se surt plegats, i molt menys sortir junts de vacances! Com a màxim, els francesos poden prendre una copa tot sortint de la feina, però és poc freqüent: tan aviat s’ha acabat la feina, tothom té una sola idea al cap: anar cap a casa seva!

Igualment, la parella no coneix, en principi, els companys de feina de l’altre i, d’altra banda, això no l’interessa gens! Per altra part, és l’ocasió de desfer un malentès recorrent dels catalans: la paraula “collègue”, en francès, només designa la persona amb qui treballeu i no un amic. Això no impedeix evidentment el fet que un company de feina es converteixi en un amic (malgrat que això sigui bastant inusual), però l’un no suposa l’altre.

Si voleu fer amistat amb un company de feina francès, això demanarà temps. Invitant-lo massa aviat a sopar a casa vostra, correu el risc de posar-lo en una situació incòmode: no sabrà com refusar una invitació, que pel fet de ser un gest amable, ell ho veurà com un envaïment.

Potser trobareu distants els francesos amb qui treballeu però no us ho prengueu com res personal: és la seva manera de ser!

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Tagged , , ,

L’encaixada de mans pel matí a França

Abans de tot, quan arribeu a la feina, abans d’instal·lar-vos en el vostre despatx, d’organitzar la vostra jornada, de llegir els vostres mails, és absolutament imperatiu saludar els vostres companys de feina! És molt normal! em direu, es fa el mateix en tots els països. Sí i no.

L'encaixada de mans a FrançaEn primer lloc, aquesta salutació matinal no només està dirigida als vostres col·laboradors més propers: no és gens estrany veure una persona anar de departament en departament per tal d’estrènyer la mà de cadascú i preguntar si hi ha novetats. Alguns estrangers, algunes vegades, estan sorpresos pel “temps que es perd” amb aquestes salutacions diàries.

Aquesta salutació es manifesta a França quasi exclusivament per l’encaixada de mans. No saludeu mai un company fent senyals amb la mà o pitjor encara, sense fer cap gest, deixant anar simplement “Bon dia Bernard!”: això estaria molt mal vist o més aviat s’interpretaria com una marca de fredor i de distància. L’encaixada de mans és tan obligatòria que un espanyol que va treballar a França va observar amb encert que si, en el precís moment en què algú ve a saludar-vos, esteu enfeinats i amb les mans ocupades o brutes, hauríeu de presentar el colze o l’avantbraç. El vostre interlocutor prendrà de forma natural la part del braç que li haureu estès.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Tagged , , , , ,